LA  MARE  DE  DÉU  DE  LES  CIRERES

 

     L’any  2004, uns dies abans de la festa de l’Assumpció de la Mare de Déu,  vam aconseguir col.locar en la nostra església Arxiprestal d’Albocàsser una foto del quadre  de la Mare de Déu de les Cireres, també dit de la Mare de Déu d’Albocàsser. Les seues mides són 2,05 m. per 1,36 m,  més el marc. El tamany de la foto és el mateix del quadre original. 

    Des d’ací agraïm la deferència que ha tingut amb la Parròquia d’Albocàsser el  Museu Nacional d’Art de Catalunya, que poseeix el quadre original, ja que  no solen, els museus, autoritzar les reproduccions fotogràfiques exactes de les seues obres d’art. Igualment, a  Antoni José Pitarch, gran bocassí i expert en  art, com és notori, li agraïm totes les gestions que ha fet i els maldecaps que ha sofrit per  a que el quadre estiga ja ací. També a Ferran Olucha, director del Museu de Belles Arts de Castelló, i gran amic del poble d’Albocàsser, li agraïm per haver intervingut en l’emmarcament i trasllat del quadre.

     ¿I què sabem sobre el quadre de la Mare de Déu de les Cireres?.

     Anirem responent a esta pregunta en dos apartats:

1-Coses que sabem del quadre

2-Significat de les imatges

 

1-El que sabem del quadre

      

    Sabem que va ser pintat al voltant de 1470. Era la taula central del segón retaule major de l’església anterior. Abans n’hi havia hagut un altre d’al voltant de 1375. Era més menut  i no va agradar molt a la gent. Així i tot, va durar un segle.

      Este segón retaule, donada la grandària de la taula central, que és la Mare de Déu de les Cireres,  1,36 m. per 2,05 m., com hem dit, devia ser prou gran. Hem d’imaginar que, igual que el de l’Esperança, per exemple, o el dels Sants Joans, que és més menut, tindria vàrios carrers o sèries de quadres, els uns  al costat dels altres i dalt i baix, representant   diverses escenes de la vida dels sants pintats. Açò és un retaule

      En el retaule dels   Sants  Joans, per exemple, són nou els quadres o taules  més grans, i set més  que formen la predel.la o taula de baix del tot. Per tant, parlem de setze escenes pintades, a les que hem d’afegir uns quants sants, de tamany més menut, pintats en les divisions entre unes taules i unes altres: Sant Pere, Sant Pau, Sant Llorenç, Sant Vicent de la Roda, Maria Magdalena, Santa Llúcia, Santa Bàrbara i Santa Caterina.

      Amb tota seguredat, el  retaule, del qual és la taula central la Mare de Déu de les Cireres, devia ser molt més gran que el dels Sants Joans.

    Pareix  clar, per tant, que la Mare de Déu de les Cirecres mai ha estat concebut  com un quadre independent, amb entitat propia i per si mateix, sinó que formava part d’un conjunt que li diem retaule i que, en este cas, era el retaule major de l’església Parroquial gótica anterior a l’actual.

      

¿Qui el va pintar?

       

   En les dos peces que conservem, el Pare etern i la Mare de Déu de les Cireres, s’advertixen dos autors diferents, dels que desconeixem els noms. Han segut atribuits, al llarg  del temps, a diversos autors: El Pare Etern s’ha  atribuit, per exemple,  a Reixach, i la Mare de Déu a Rodrigo de Osona pare. Així consta en un catàleg de 1973.

   És clar que la recerca o investigació sobre els autors del retaule ha de continuar, no és  gens definitiva ni sisquera  probable.

    En general, i donat que la taula de la Mare de Déu representa el miracle de la Porciúncula (ja en parlarem d’açò), se sol dir que el retaule va ser pintat pel mestre de la Porciúncula.

       Segueix obert , per tant, l’interrogant sobre els autors.

      

¿Què va passar amb les altres peces o taules del retaule?

      

 No ho sabem. Ho suposem. Presentem les hipòtesis i les seues raons:

Va arribar un moment en que se’ls tenia poc d’apreci i no se’ls valorava a estos retaules. Per això, potser que, arretirades a algun racó de la sagristia, les diverses taules, i més tard a l’obra nova, s’anaren fent malbé.

Potser se’n van vendre algunes i no ens ha quedat constància escrita.

Potser se’ls va donar un us més material com va passar en altres pobles: usar-les com a tisells baix de les teules, com va passar a Cinctorres amb algunes taules importants; gastar-les com a  bastides per a pintar les parets, com  van fer a Morella   amb el retaule, ara restaurat, de Sant Cristòfol; potser van fer taules o prestatges  per a guardar coses.

De tot ha hagut. Veurem ací què diu el temps i les troballes que es puguen fer.            

        És segur que va ser arretirat quan, en el segle XVII,  es  va generalitzar la costum de fer els retaules esculpits, i  no només pintats.

           Mossén José Miralles, en “La muy leal i noble villa de Albocàcer”, en les pagines 64 a 82, explica este procès.

           Diu que l’església Parroquial no tenia, en l’altar major, un retaule decent per al culte (“entiéndase del gusto de la época”). Explica que seria més o menys com els de l’Esperança o de Sant Joan. Ara ja sabem que era prou més gran que aquells.

           Açò vol dir que havien canviat els gusts i, com hem dit, ja no els agradaven els retaules només pintats, sinó els esculpits en imatges de fusta, que després es decoraven i es dauraven ricament. Per això, igual els capellans com el consell o ajuntament, volien construir un retaule digne. El Sr. Bisbe de l’época  va asignar “les almonines de la vila” per a pagar el desitjat retaule.

           El 4 de Setembre de 1672, apenes dos-cents anys després de fet el retaule anterior, la peça central del qual era la Mare de Déu de les Cireres, li van encarregar un retaule nou a l’escultor Bartolomé Muñoz, que en aquell moment tenia fama i donava satisfacció en les seues obres. En ser demà es va firmar l’escriptura corresponent dels capítols o condicions.  Van intervindre  Jaime  Escuder i Pedro Montañés, jurats, per una part, i per l’altra Bartolomé Muñoz i el seu fill Gabriel, domiciliats, estos, en Alcalá i Morella respectivament.

           Va ser construït a l’ermita de Sant Joan i després, una vegada acabat, es va col.locar en l’església Parroquial. En 1687, el mateix pintor que en 1690 faria les pintures de l’interior de l’església de Sant Pau, Vicent Guilló, el va daurar. Per a esta faena, el van tornar a desmontar. En 1877 van canviar la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció feta pels Muñoz, que tampoc els agradava molt, per una altra imatge nova. La dels Muñoz es va guardar a l’obra nova i  va ser cremada en 1936. 

           Este és l’últim retaule que  va tindre l’església anterior i que després, en 1704 va passar a la nova. Per desgràcia va ser també cremat al principi de la persecució religiosa de 1936.  

          Mentre tot açò anava passant, la taula de la Mare de Déu de les Cireres va ser arraconada amb totes les altres taules del retaule.

          

           ¿Qui el va vendre?

          

           En 1910 era  Rector de la Parroquia, Mossén Emilio Llorens Osuna, natural d’Onda. Va ser rector des de 1903 fins al mes de Gener de 1911 en que va morir, als 56 anys d’edat. Va ser sustituït per Mossén Leandro Colom Altava.  

           En eixe any de 1910, Mossén Emilio escriu al Bisbe de Tortosa per a demanar-li permís per a vendre dos quadres. Ho posem al peu de la lletra, tal com Mossén José Miralles ho cita en la pàgina 111 de “La muy leal y Noble Villa…”: “Guardo en ésta, pertenecientes a los retablos de las ermitas de San Pablo y de San Pedro mártir, respectivamente, dos cuadros representantes Nª Sª de las Cerezas y San Pedro mártir. Según personas aficionadas valdrán 70 duros el primero i 40 el segundo. Ya están deteriorados y en camino de ruina, y muy pronto perderán el valor. Urge venderlos empleando su valor en objetos de culto, que ya están retirados del culto público. Solicitando de V. E. licencia para venderlos…”

           Crida l’atenció lo de “guardo en ésta”, és a dir, en el poble. Per tant, hem d’imaginar que estava, com hem dit vàries vegades, arretirat a l’obra nova o a la sagristia. Ell mateix no sap molt bé d’on procedeix la taula de la Mare de Déu. Suposa que formava part d’un retaule de Sant Pau. La qual cosa vol dir que s’havia perdut la memòria del retaule del que va formar part.

           És possible que, en algun moment, haguera estat penjat ja com a quadre individual, no com a retaule, a l’ermitori de Sant Pau. D’una manera o d’una altra, a totes les ermites de qualsevol advocació sol haver una imatge de la Mare de Déu.

          

           ¿Qui el va comprar?

          

           Aconseguit el permís, va ser l’industrial cátala Matías Muntadas qui va comprar la Mare de Déu de les Cireres o d’Albocàsser.

           Ell personalment, o bé un enviat seu, va vindre,  va comprar el quadre, el va embolicar amb un sac gran fet aposta i, a l’hostal de Sant Joan, on es va quedar, el va destapar i el va ensenyar a la gent que hi havia, entre d’altres els encarregats de l’hostal que ho van trasmetre així als seus fills i nets. Es van agenollar tots i van resar l’avemaria. Aquell home va tornar a embolicar el quadre i va dir: “M’emporto un gran tresor d’Albocàsser”.

           Esta tradició oral m’ha arribat per vàries fonts. Podem pensar que  respon a la veritat i la podem tindre com a confirmada.

           Les persones bocassines que estaven a l’hostal no coneixien el quadre, ni l’havien vist mai. D’ahí es pot deduir que , en aquell moment,  no estava exposat a la pública veneració ni a Sant Pau ni a la Parroquia, sinó arretirat o guardat a algún lloc de la sagristia o de l’obra nova.

          

           ¿On hi està avui?

          

           Matías Muntadas va reunir un patrimoni pictòric mitjeval molt notable.

           En 1956, el 29 de Novembre, l’Ajuntament de Barcelona va acordar adquirir la col.lecció Muntadas i incorporar-la als museus  d’art. La Mare de Déu de les Cireres va anar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (M.N.A.C.), en Montjuich. La directora d’este Museu ens ha permès de traure  una fografia del mateix tamany de la taula, que és la que ara ens retorna la memoria perduda pel poble i ens la posa a la pública contemplació i veneració.

 

2- Significat de les imatges

 

           ¿Com és el quadre?

          

           El quadre representa a la Mare de Déu amb l’infant Jesús assentat a la seua falda i sostingut per ella amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra porta dos cireres. L’infant Jesús beneeix amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra sosté la bola del món.

           La Mare de Déu està assentada en un tron molt ben escolpit.  Té un dosser decorat amb unes grans flors i, damunt dels reposa-braços , i ben escolpits com deiem, un pelicà a cada costat. Asoma en la zona baixa del tron  un ornat geomètric en forma de romb com un diamant tallat. 

           Sant Francesc d’Assís, agenollat  a l’esquerra de l’espectador,  ofereix una safata  (bandeja) amb uns fruits encara no identificats, mentre és beneït per Jesuset.

           Envolten l’escena uns àngels cantors, un dels quals toca un laüt, a l’esquerra, i l’altre, agenollat a la dreta, porta un plat de cireres. En total hi ha divuit àngels. Tots els àngels porten corones florals.

           Es poden vore molts detalls, si ens fixem bé:

           Jesuset porta  al coll una espècie de penjoll de la bona sort, molt propi de l’època.

           El plat de les cireres que porta l’angel agenollat té una ornamentació de dos corones, l’una amb la part superior cap a la dreta i l’altra amb eixa part cap a l’esquerra, a banda d’altres ornats geomètrics i de fruits.

           La Mare de Déu està coronada.

           El mantell que porta per damunt és de color blau, però en la foto que tenim, que és fidel a l’estat actual del quadre, es veu molt ennegrit.

           Sant Francesc, com a signe d’identificació, porta a la part dreta del pit un descosit  a l’hàbit per on se li veu la llaga del costat que Jesús li va transpassar, igual que li     va fer amb les les de les  mans i les dels peus, fenòmen  que li diem “estigmatització”.    

                            

           ¿Què representa?

 

           Per a entendre bé el contingut del quadre, que acabem de descriure físicament, ens hem d’allargar fins a l’any 1205 en que Sant Francesc d’Assís, havent-se convertit i encara no tenint clar allò que havia de fer, va dedicar dos anys a la vida solitària o eremítica i a la penitència. Francesc es trobava un dia en la xicoteta ermita de Sant Damià, quan va tindre una visió en la que el Senyor li deia: Francesc, no veus com la meua casa s’esfondra? Ves i repárala!

           Ell s’ho va agarrar també al peu de la lletra i va estar treballant en la reparació d’esta ermita i d’algunes altres, com la de Sant Pere. Entre elles va reparar  també la xicoteta ermita de la Mare de Déu dels Àngels, que era propietat dels monjos benedictins del mont Subasio d’Assís i estava situada en un pla de la vall d’Espoleto, en una partida del terme coneguda com a Porciúncula. Per això a esta ermita se li deia la Porciúncula. Avui està dins de la gran basílica patriarcal de la Mare de Déu dels Àngels d’Assís.

           Sant Francesc s’estimava molt esta ermiteta. L’any 1207 ó el 1208, el tercer any de la seua conversió, va ser quan la va arreglar i va començar a tindre importància en la seua vida i en la de tots els qui se li anaven ajuntant per a viure com ell.

           Allí, un dia, va demanar al capellà que havia celebrat la missa que li explicara  un text de l’Evangeli que havia llegit, aquell que parla de que anaren a anunciar la Bona Noticia del Regne i que no portaren alforges, ni sandàlies de recanvi, ni diners en la faixa…. Ell  va reaccionar saltant de goig  i ple de l’Esperit del Senyor. Va dir: “Açò és el que jo vull, açò és el que busco, açò és el que en la intimitat més fonda del meu cor vull posar en pràctica.” Per intercesió de Maria, diu el biógraf, va entendre la pobresa en la que havien de viure i de predicar. Esta gràcia sempre la va atribuir a la Mare de Déu de la Porciúncula. Allí va pregar moltíssim demanant-li a la Mare de Déu que l’il.luminara sobre la vocació a seguir i la manera de fer-ho.

           Quan van arribar els primers companys, els benedictins li  van cedir l’usdefruit (usufructo) de l’ermiteta. Aprobada per Roma la Regla i forma de Vida que ell va demanar, s’hi va establir el primer grup de germans. Allí es celebraven els Capítols Generals de la nova organització. Allí  acudien tots els que aspiraven a formar part del grup. Clara d’Assís va fer allí la seua consagració a Déu l’any 1212, amb la qual cosa naixia la segona Orde Franciscana, les clarisses.  Més avant allí va nàixer la Tercera Orde Franciscana o Orde Franciscana Seglar.

           El biógraf Celano diu que “el sant va estimar este lloc més que qualsevol altre.” Allí va voler que el portaren per a morir i dictar el seu testament per als germans. Va voler que l’ermiteta fóra per al futur el símbol de la fidelitat a la forma de vida que el Senyor li va revelar.

           A mitjan del segle XVI es va començar a construir una gran basílica per a acollir als cada vegada més nombrosos pelegrins que hi acudien cada any el dia dos d’Agost per celebrar la festa de la Mare de Déu dels Àngels. Esta basílica  guarda dins d’ella, com en un reliquiari, l’ermiteta de la Porciúncula. Va ser declarada basílica Patriarcal l’any 1909.

           El dia 2 d’Agost, tota la familia franciscana celebra el Perdó d’Assís o Indulgència de la Porciúncula.  Esta indulgencia la va aconseguir Sant Francesc del Papa Honori III en 1216. A mitjan del segle  XIII ja es troben testimonis escrits d’este fet.

           Existeix un document de 1310, el Diploma de Teobald, Bisbe d’Assís, que arreplega oficialment de la tradició de l’aparició de la Mare de Déu a Sant Francesc, que és, justament, el tema central del quadre o taula que ens ocupa. Ara comprendrem millor per què més avant deia que en parlaríem més llarg del per què del títol de Mestre de la Porciúncula que es dóna a l’autor o autors del retaule.

           Diu el Diploma de Teobald que, mentre Sant Francesc estava en oració en Santa Maria dels Àngels, una nit de Juliol de 1216, va veure com apareixia davant d’ell Jesús, acompanyat per sa Mare  i per un cor d’angels.  Jesús li va dir: “Francesc, demana’m el que vullgues per a glória de Déu i salvació dels hómens.” “Senyor, -va respondre el sant- et demano per la intercessió de ta Mare, ací present, advocada del llinatge humà, que concedeixques una indulgència a tots els que visiten esta església.” La Mare de Déu es va inclinar davant del seu Fill, en senyal que recolzava possitivament el prec de Francesc.Jesús li va posar la condició que li ho comunicara al Papa i fóra tot concedit per ell.

           Al matí següent, el sant es va presentar davant del Papa Honori III, que justament estava  aquells dies en la ciutat de Perusa, prop d’Assís. Feia uns dies havia estat elegit Papa en eixa mateixa ciutat.

           El  16 de Juliol, dia de l’aparició de la Porciúncula, moria a Perusa Inocenci III. Dos dies després va ser elegit Honori III, que era molt vellet i de poca salut, però que encara va viure 11 anys més.Diu Jacob de Vitry, elegit bisbe de Sant Joan d’Acre, en Palestina, que anava a rebre la consagració espiscopal a Perusa, que el nou Papa “era un ancià excel.lent i piadós, un home senzill i condescendent, que ha donat als pobres gairebé tota la seua fortuna.”

           Sant Francesc li va demanar que li concedira “una indulgència plenària per l’aniversari de la consagració de l’ermiteta ( el 2 d’Agost), sense necessitat d’ almoines ni donatius”. És a dir, que tots els que visitaren la seua església de la Mare de Déu dels Àngels,  aconseguiren el perdó general de les seues culpes.

     El Papa es va extranyar per la petició, ja que la indulgència estava tradicionalment unida a l’almoina o donatiu. Li va dir: “El qui demana una indulgència, convé que oferisca alguna cosa per a meréixer-la…I ¿de quants anys ha de ser la que demanes? ¿D’un any?… ¿De tres?..”.

 Francesc li diu:“Què són tres anys, santíssim Pare”? El Papa insití:“¿Vols sis anys,?… ¿Fins a  set?”  A Sant Francesc li va parèixer poc un any i també dos, tres o set. Li va dir al Papa: “Que la vostra Santedat faça el favor de  concedir-me  ànimes, no anys.”

           Al Papa Honori III encara li costava concedir aquella indulgència que pareixia exagerada i desproporcionada a l’esforç que suposava, que era només visitar l’ermiteta de la Porciúncula sincerament penedits. Per això li va dir a Sant Francesc: “Demanes molt, Francesc. L’Església no acostuma concedir eixes indulgències.” Sant Francesc va constestar: “Senyor, el que demano no ve de mi, és el Senyor qui m’envia.” El Papa li va dir: “M’agrada que la tingues.En el nom del Senyor, que es faça com desitges.”

           I, encara, els cardenals li feien notar al Papa que aquella indulgència podia resultar contrària a l’entusiasme per la de la creuada, ja que la desvaloraria. El Papa els va dir:”L’hem concedida i no ens podem fer arrere, però la limitarem a un sol dia natural.” Li ho va comunicar a Sant Francesc, el qual  va fer  una reverència i es va disposar a anar-se’n. El Papa el va deturar i li va dir: “Però home simple,¿on vas sense cap document?” Sant Francesc, alèrgic als privilegis, va dir: “M’és prou la vostra paraula. Si açò és de Déu, ja s’encarregarà de manifestar-ho. No vull documents. Que la Mare de Déu siga el paper, Crist, el notari, i els àngels, testimonis.”

           El Papa va accedir a la petició del sant, i el 2 d’Agost següent, havent convocat al poble d’Assís i dels seus voltants, Sant Francesc va comunicar la concessió de l’indulgència. Va començar la seua exhortació amb estes paraules: Vull enviar-vos a tots al paradís.Vos anuncio una indulgència que m’ha segut atorgada pel Papa Honori. Sapieu,per tant, que tots els ací presents, com tots els qui vinguen a pregar a esta església, obtindran la remissió de tots els seus pecats. Jo desitjava que esta indulgència poguera guanyar-se durant tota la vuitada de la dedicació, però només he aconseguit un sol dia. ”

           Amb la indulgència de la Porciúncula, Sant Francesc va aconseguir per als pobres peregrins, sense que feren cap donatiu, la que se’n deia Indulgència d’Ultramar que va aprobar el Concili de Clermont-Ferrand en 1095 per als qui participaren en la primera creuada, i que era la única indulgència plenària que es concedia.Molt poc de temps abans es va fer extensiva als qui havien de participar en  la propera creuada,  la quinta,  que  que havia de eixir  l’any 1217, i als qui ajudaren materialment. També es va concedir  als que peregrinaven a Roma o a Terra Santa.

           La indulgència de la Porciúncula, concedida per Honori III, va ser confirmada succesivament pels papes posteriors i es va estendre a totes les esglésies franciscanes en el dia 2 d’Agost de cada any. Fins i tot el 15 de Juliol de 1988 va ser confirmada pel decret de la Penitenciaria Apostólica que comença per les paraules Portiunculae sacra aedes.

           El quadre d’Albocàsser, que ens ocupa, representa, per tant, l’aparició a Sant Francesc de la Mare de Déu amb Jesús i el cor d’àngels que va ocòrrer a l’ermiteta de la Porciúncula una nit de Juliol de 1216.

 

           ¿Per què van triar esta representació?

 

           Es tracta d’un retaule que es fa per a l’altar major d’una església dedicada a Santa Maria en l’advocació de l’Assumpció. En esta advocació els àngels són essencials, però no formen un cor de músics i cantors, sinó que tenen un altre sentit: són els encarregats per Déu de pujar a Maria, en cos i ànima, al cel. Açò vol dir la paraula Assumpció.

           En poques paraules, es va triar este tema perquè aparareix la Mare de Déu i els àngels.

 

           ¿Què té a veure  Sant Francesc?

 

           Cada vegada que algú encarrega construir una ermita o pintar un retaule,   dedica l’ermita al sant o sants del seu nom, o bé fa que hi estiga representat.

           Ací a Albocàsser tenim dos exemples.

           Es tradició que Joan de Brusca va fer construir fora dels murs d’Albocàsser, també en el segle XIII, l’ermita dels Sants Joans, els sants del seu nom.

           Bernat Ford, bocassí i canonge de Segorbe i de Valencia, a principis del segle XV, volia ocupar una capella lateral de l’església anterior per a fer-se un bon sepulcre i fer esculpir  el seu escut i les seues armes. El Rector d’aquell moment no li ho va concedir, i ell, a canvi del que se li negava, va fer edificar l’ermita de l’Esperança i va fer pintar el retaule. En ell està representat Sant Bernat, el seu sant, en l’escena tradicional del premi de la llet. Sant Bernat està resant agenollat. Se li apareix la Mare de Déu, que està alletant a Jesuset. Sant Bernat li demana que cuide i alimente a la humanitat. Ella li diu que sí, i,  prement amb la mà el pit esquerre, li envia un un xorret de llet que va a parar a la seua boca, la del sant.

           Esta escena, com durant molts anys hem vist el retaule en l’ermita de l’Esperança amb poca llum, no la podíem apreciar amb la claredat amb que avui es veu. Per això és posible que a algú li estranye. Però és una representació tradicional en la iconografía de Sant Bernat que es troba en molts altres retaules i quadres.

           Per tant, i posant els peus a terra, el més probable és que en 1470 devia haver algun bocassí important que es deia Francesc i que va fer donació del retaule principal o va participar de manera molt notable.. Per això va voler que estiguera representat Sant Francesc. La millor representació de la Mare de Déu i de Sant Francesc, junts, és l’aparició de la Porciúncula.

           No sé, avui, quines possibilitats concretes hi han d’arribar a saber l’autor o els autors del retaule, ni el nom del donant o dels donants. En qualsevol cas, l’estudi  comparat d’este quadre amb altres pintures d’un estil semblant, poden dir-nos coses importants. Igualment, és posible que l’arxiu de la Diòcesi de Tortosa, o qualsevol altre, ens guarde sorpreses respecte als donants o a d’altres dades interessants. L’important és no parar d’interessar-se per tot el que puga aportar alguna llum.

 

           ¿Hi ha més pintures paregudes?

           Sí, n’hi ha moltes. La Mare de Déu dels Àngels i l’aparició a Sant Francesc és un tema pictòric prou abundant.

           Limitant-nos a les que tenim a prop, citarem, en primer lloc, el Retaule de la Mare de Déu dels Àngels i de l’Eucaristia, de Joan Reixach, de 1454, procedent de l’església major de la Cartoixa de Valdecrist, d’Altura, i guardat al Moseu Catedralici de Sogorb i al Museu de Belles Arts de Valencia. Té una taula que és exactament l’aparició de la Porciúncula. Està Sant Francesc, com en el nostre. A l’altre costat, en lloc de l’àngel que porta el plat de cireres, està Santa Úrsula amb un plat de pomes. L’infant Jesús n’ha agarrat una. La Mare de Déu no en porta cap, de poma.

           Curiosament, la donant del retaule  va ser Dna. Úrsula, esposa de Francesc Zarzuela, justícia d’Aragó i senyor de Jérica.

           També tenim el Retaule de Sant Martí, de Joan Rexach, pintat al voltant de 1460, procedent de l’església de Sant Martí de la mateixa Cartoixa de Valdecrist, d’Altura. Este es guarda al Museu Catedralici de Sogorb. Representa la Mare de Déu entronitzada, amb l’infant Jesús als braços, envoltada d’àngels. La diferencia està en que, a un costat i a l’altre de la Mare de Déu, i agenollades, estan Santa Inés i Santa Eulàlia, cada una de les quals porta un plat de cireres. Ni l’infant Jesús, ni sa Mare han tocat la fruita.

           Finalment, per no fer-nos pesats, citarem la Taula de la Mare de Déu amb l’infant Jesús  i un donant, de Bartomeu Baró, també pintat al voltatnt de 1460, i que es guarda a la sagristia de l’Església Parroquial de Sant Pere i Sant Pau d’Ademús. Es tracta de la Mare de Déu entronitzada, en el moment en que, donant-li de mamar a Jesuset, que està a la falda  de sa Mare, este descansa  de mamar i mira al donant, mentre sa mare encara no s’ha tapat el pit, al que se suposa que Jesús tornarà. Jesús porta unes cireres a la maneta esquerra, mentre mira al donant. Se la coneix popularment en eixes terres valencianes, en les que es parla en castellà, com La Virgen de la Leche, i com a Virgo lactans  o  Maria lactans, en una denominació més técnica.

          No es tracta de l’aparició a Sant Francesc en la Porciúncula, però l’he portada ací perquè l’actitud de Maria i de Jesús és la mateixa, i, a més,  apareixen les cireres. Tot açò té un marcat significat simbòlic que es veu ja en les cireres que té el xiquet a la maneta, i que eren congudes com la fruita del Paradís. Simbolitzen el cel. La Mare de Déu, assentada al tron i amb el xiquet a la falda, sostingut amb els braços, com en l’altar. Tot simbolitza l’Església, el Ara Coeli (l’altar del cel) o el sagrari, que guarda el cos i la sang de Crist, com ha segut constantment remarcat.

 

           ¿Té un significat especial el nostre quadre?

           Clarament, sí. Sant Francesc, simbolitza al donant, i este, al poble d’Albocàsser, que és el qui ofereix el retaule i el gaudeix i el venera. San Francesc, o siga, el donant, o siga,  el poble d’Albocàsser, que porta una safata triangular de fruita, és beneït per Jesús des de la falda de sa Mare, que és l’altar. Tots junts són l’Església. La fruita que porta Sant Francesc, simbolitza els bons fruits, les bones obres, els fills. A Jesús sempre li deiem el beneït fruit del ventre de Maria. Estos fruits, de vegades, són pomes, que recorden a Eva i a Adam desobeïnt a Déu al Paradís i contrasten fortament amb el fruit del ventre de Maria, obedient a Déu fins a la mort. D’altres vegades són magranes, per l’abundància dels granets. D’altres, com en el nostre cas, no les podem reconèixer. En tot cas està clar que els fruits que porta Sant Francesc, són les bones obres del poble d’Albocàsser i els seus fills, que són beneïts per Jesús. Però Maria, ofereix uns altres fruits, les cireres, fruita del Paradís, per a indicar dos coses: que ella, per la indulgència, ens farà menjar el fruit del Paradís, ens portarà al Paradís. I, també, que ens ensenyarà, pel seu Fill, a donar uns fruits encara millors que els que hem produït fins ara, i que ens duguen fins a la vida eterna. Estos fruits són simbolitzats per les cireres.

           Pareix demostrat que les cireres d’Albocàsser tenien fama de molt bones. Tan era així, que, mentre va existir el Comendador de l’Orde de Montesa, cada any, el poble d’Albocàsser tenia l’obligació de donar-li el tribut especial d’alguna quantitat de cireres.

           I acabarem amb un últim testimoni que, probablement, afegeix alguna seguredat a algunes de les hipótesis. Em recorden dos persones majors, que estan al voltant dels 80 anys, que antigament, el 2 d’Agost, entraven a l’església, resaven davant de la Mare de Déu del Carme i eixien. Ho feien per guanyar la indulgència plenària. Justament el 2 d’Agost es guanya la indulgència plenària de la Porciúncula, que com hem explicat, es va obrir, al llarg del temps, a les esglésies franciscanes. És conegut que ací no hem tingut mai una església franciscana, ni cap convent franciscà. Només pot ser esta pràctica de  resar davant de la Mare de Déu del Carme, el record de quan es podia resar davant del retaule de la Mare de Déu de les Cireres i guanyar la indulgència. En desaparèixer el retaule, es devia passar a una altra imatge de la Mare de Déu per seguir amb la indulgència.

           És una alegria haver recuperat la memòria i la veneració d’una representació de la Mare de Déu d’Albocàsser, antiga, propera als nostres productes, i molt significativa.

           Encara podem donar gràcies perquè, encara que es va vendre, al menys no va ser cremada. Que la fruim per molts anys.

 

                 A. Melià