L’ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ALBOCÀSSER

DES DE 1698

 

I.- DADES CONEGUDES

 

1698-1704

           Estos anys (1698-1704) marquen el temps que va costar d’enderrocar l’església anterior  i d’edificar la nova, que és la que ara tenim. D’entrada faig patent l’admiració pel poc temps que els va costar als nostres avantpassats d’edificar-la.

Vaig a recordar dades ja donades a conèixer per Mossén Josep Miralles, per Joaquim Roca i per Emílio Albert. Algunes estan publicades en alguns programes de les Festes Patronals.

No obstant, en donaré a conèixer algunes,  inèdites i curioses, especialment de la postguerra, fins a l’any 1960.

 

ANTECEDENTS

  

L’església anterior, com tots sabeu,era d’estil gòtic. D’ella no ens queda cap dibuix, ni cap il.lustració, ni sisquera cap descripció completa. Tal com ens explica Mossén Josep Miralles en “La Muy Leal y Noble Villa de Albocàcer” “era toda de cantería, de estilo ojival y tenía ocho capillas laterales. Ocupaba el mismo sitio que la actual”  “El campanario no se parecía en nada al actual”.

L’església es va ampliar i embellir cada vegada més per la mateixa iniciativa i la pietat dels fidels, i no perquè ningú els obligara o els ho exigira.

Ja feia molt de temps que  es trobava en mal estat, i  van intentar posar remei a les deficiències que sofria:

*En 1597 es van emprar més de 12.000 rejoles per a reparar-la.

*En 1678 el campanar “estava molt espentellat” i, si plovia, no es podia tocar a temps.

*En 1686 es va fer una reforma radical.

*Ja en 1665 dos mestres d’obres, havent estudiat el problema a fons, s’havien posat d’acord que aquella església tenia el mal als fonaments, i no en les parets i a la bòveda.

 

Així i   tot, el 4 de Setembre de 1672 s’encarrega a l’escultor Bartolomé Muñoz el retaule major, el que va ser cremat en 1936.  En 1687 el va daurar Vicent Guilló, el mateix que va fer les pintures de l’església de Sant Pau.

Recordem que la campaneta que està sobre la porta principal és encara de l’església anterior. Porta gravat l’any 1689.

També conservem una pedra de l’església anterior, que estava posada en un mur de l’església actual, i que té uns gravats molt característics del gòtic.

L’any 1698, com he dit abans, van acordar que enderrocarien l’església antiga i que, en cinc anys, havien d’edificar la nova, i en un any més, el campanar.

 

        

1704-1936

 

Feta l’església nova, li van encarregar a Pasqual Llopis, escultor  bocassí, el retaule de la capella del Roser, que vau conèixer els majors. Li va ajudar el també escultor bocassí Bartolomé Sales i el va daurar Baltasar Ortí.

També era obra de Llopis el Sant Antoni de 1727, el sepulcre per a la Processó del Divendres Sant, i l’altar de Sant Vicent Ferrer. Tampoc açò ha arribat a nosaltres.

Sabem que l’any 1734 es va montar l’orgue, que els majors recordeu bé, i que també va ser destruït l’any 1936. Era obra dels germans Turull, Francisco y Juan Antonio, organers de Morella que vivien a Calanda.

L’any següent es van signar els capítols del retaule de les ànimes amb l’escultor Luis Ochando.

L’any 1803 es col.loca la campana grossa, donació de l’Ajuntament.

En 1835, en una de les guerres carlines, es van cremar les portes de l’església. Avui encara hi està gravat l’any 1857. Eixe any les van forrar, potser, per resguardar-les en futures ocasions.

L’any 1852 es va reparar l’orgue per Mariano García, de Saragossa.

En 1857 va ser col.locada la campana que dóna a la Vileta (la mitjana). Era Rector Agustín Lluch.

El P. Mariano Febrer, bocassí, va legar diners amb els quals, a la seua mort, es va fer al canzell que encara tenim (obra del fuster León Chillida), la capella del Calvari en 1872, i la casa abadia entre 1877 i 1878.

L’any 1877 la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, que ocupava la part principal del retaule, tallada en fusta per Bartolomé Muñoz al voltant de 1672, es va canviar per una altra. L’antiga es va guardar a l’obra nova i va desaparèixer també en la persecució de 1936.

L’any 1921 es va posar al campanar la campana menuda. Esta campana es va refundir en 1970.

L’any 1927 es va decorar tota l’església amb estuc i amb daurats d’or fi. Solem dir: “la van pintar”. És la decoració que encara ara tenim i que tots coneixem. Només es va mantindre neta durant nou anys, ja que la guerra, la persecució, i la destrucció dels símbols religiosos van embrutar en bona part aquell estuc (estuc de calç, es diu), auster però digne i net.

Tota l’església va quedar molt deteriorada. Els daurats tenien una gran qualitat i, els que no van ser destruïts, encara la mantenen.

Abans de l’estucat i la decoració de l’església, es va col.locar el pis de lloses. No hem pogut saber l’any exacte en que va ocòrrer tal cosa. Se li nota molt el pas del temps i de la guerra.

L’any 1944 va ser el gran any de la restauració de l’església: presbiteri, altar major, imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, templete i custòdia, sagrari, copons, velàrium, etc. I, per damunt de tot, la pintura del retaule major que Mossén Cornelio mateix va gosar pintar.

 

II.- DADES INÈDITES

 

 En l’arxiu parroquial he mirat els comptes des de Juliol de 1938, quan se’n va fer càrrec de la Parròquia Mossén Vicent Fabregat. Es por seguir perfectament quines coses s’arreglaven, quines es féien noves, etc. En aquell moment el llibre de comptes es deia Ade Culto i Fábrica. El de Mossén Vicent consisteix en una sèrie de fulls de paper de barba, numerats i ben cosits, i alguns documents que estan posats dins, simplement entre els fulls.

Els primers diners es gasten en tintar un llençols (segurament per a posar-los de fondo en algún altar). El llandero fa  algunes faenes, s’arregla el pany de la porta de Sant Joan, es compren mitja dotzena de graneres, s’arregla l’ermita de Sant Pere Màrtir, es  gasten alguns centenars de pessetes en algep i rejoles, en llum elèctrica i purpurines, i  fa també algunes faenes el fuster, es  paguen quatre jornals d’obrer (29 pts) i quatre més de peó (21 pts). Ja apareixen les compres normals de vi, de cera, de formes per a la comunió,de fil de la llum, etc. Ja hi han rebuts de la llum elèctrica, la paga del sacristà, dels coteros, cantors…

Eixes són les primeres preocupacions, ben senzilles i elementals, que indiquen la represa de de la vida normal i que es reflecteixen en els llibres de comptes. En mig de tanta destrucció, l’important és la gent.

El 20 de Juny de 1938, Mossén Vicent Fabregat i Emílio Melià signen una nota que diu: “Esta es la nota de los ornamentos y objetos de culto que Emilio Melià presta a esta parroquia de Albocàcer.” I els nomena un per un:

“Un cáliz, una casulla, negra, estola y manípulo” i igualment una  verda, una blanca, una roja,i una morada, totes “con estola y manípulo.” La morada duia també “bolsa de corporales.”

         “Un  juego de sacras de metal amarillo.” Les sacres són com uns marquets bonics per a les  fòrmules fixes del “lavabo”, la consagració i l’últim evangeli, que abans llegia el capellà quan celebrava la missa. Es posaven damunt l’altar. Segueix la llista:

“Un crucifijo de metal amarillo, para altar, dos candelabros de metal amarillo, para dos velas cada uno, cuatro candelabros de metal amarillo, seis sillones.”

Igualment hi ha una noteta apegada al paper anterior que diu: “Reseña de los objetos que nos prestan los de Catí.”  Són estos: “Casulla, estola, manípulo, cubrecáliz, bolsa corporales. Rojo. I una piedra sacra.”

Tot  açò vol dir que van ser Emilio Melià, en la major part, i un poc els de Catí, els qui li van deixar a Mossén Vicent  allò que  feia falta més urgentment per a poder celebrar cada dia.         Molts vau viure aquells moments i  sabeu bé la dificultad que tenia recomençar després de tanta destrucció de coses i de persones. 

 

L’any 1939 hi ha factures de més valor del fuster, més jornals d’obrer i de peó, més sacs d’algep, uns reclinatoris per a prendre la comunió i per a les bodes (90 pts), rejoles per al lloc de l’orgui (40 pts), paredar algún troç del Calvari (60 pts), dos hastes per a guions, 60 estampes recordatori de la 10 comunió.

En Agost es col.loquen les dos piques de l’aigua beneïda (244 pts) i se li adelanten 100 pts al pedrapiquer per a que faça la pica de batejar. Porta la data 1940.

Es veu en el llibre que  s’arreglen vestits sagrats, però molt poqueta cosa, es pinta la sagristia, es posa una porta de fusta al Calvari i es compra i es paga un sagrari, xicotet i humil (382 pts) en comparació del que es va comprar més avant.

 

En Juny de 1940 es gasten 300 pts per a arreglar la reixa de l’orgue. En Setembre es compra la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, que costa 1.050 pts. Ens referim a la primera, la que es vesteix. En Setembre va firmar Mossén Vicent  l’inventari de la Parròquia. Entre d’altres coses com casulles, la custòdia que es va salvar, els calzes, etc, hi ha la llista d’algunes joies: “Un rosario de nácar y cruz de oro, una pulsera de oro, una agulleta de oro, dos pendientes con perla verde, dos pendientes de oro, una cadenilla de oro, dos pendientes con perla blanca, cuatro anillos, una agulleta con perlas blancas, dos alfileres de oro.” 

 

Ja en Agost de 1941, 56 llistons per als bancs de l’església costen 206’40 pts i 20 més pel transport. En Setembre posen en condicions el pal.li (en diem pàlis): barres,argolla, tornillos.

En Març de 1942 un confessonari costa 512 pts, la imatge del Crist  del Sepulcre en costa 1.118,  i  68 més el transport. En un escrit de Mossén Vicent Fabregat se’ns diu: “El 3 de Abril, Viernes Santo, … se estrenó la imagen de Jesús yacente y el sepulcro. La imagen,de Barcelona, de la casa Viuda Reixach, José Campañà, paseo de Gracia 117. El sepulcro lo hicieron los carpinteros de este pueblo Joaquín y Antonio Puig.” El sepulcre va costar  2.369 pts. En Setembre  la imatge de la Mare de Déu d’Agost, la gitada, (imagen yacente) que s’hauria estrenat a la darrera festa d’Agost, va costar 1.300 pts.

 La música de l’acapte del 15 d’Agost va valer 50 pts.  En Desembre la imatge de l’Infant Jesús (el Niño Jesús, el que es traïa en processó el dia de Cap d’any) costa 290 pts, i  23 més el transport.

Ja en 1943 es porta la imatge de Sant Lluís. El transport, apuntat en l’Abril, va ser de 55 pts. Hi ha un donatiu de 330 pts. I en este moment va ser traslladat Mossén Vicent.

Hi han moltes més anotacions de funcionament ordinari (llum elèctrica, cera, sacristà, campaner, coteros, etc) i molts arreglets dels bancs de l’església, que es debien trobar en molt males condicions. I, sobretot, m’imagino que es treballava amb la gent, que era el que més importava. 

En mig full de paper de barba hi ha escrit tot el que va costar arreglar les capelletes del Calvari entre 1942 i 1943: 5.098 pts. En una nota final diu:”Corresponde a cada capillita 364 pts.” Resulta curiós que, entre sacs d’aljep, carros d’arena, portland, rejoles, jornals, i d’altres elements de construcció, durant el mes d’Abril de 1943 hi han anotats  47 litres i mig de vi per als obrers. Tot un detall de humanitat. Hi ha també “baldosas de Alcora” per 930 pts.

        

El 4 de Juliol de 1943, després de varios mesos en que el poble va ser servit per distints capellans, Mossén Cornelio Monfort pren possesió de la Parròquia d’Albocàsser i, el mateix dia, obri el nou llibre de comptes. Eixe any no apunta més gastos. En un resum de l’any 1943 diu que s’havien gastat 90 pts en la capelleta de la Cova Santa.

En 1944,  arriba la part més grossa. En Juny  l’altar i la imatge de la Mare de Déu del Carme,  7.000 pts, que van ser pagades amb un sol donatiu. En avant sempre es posa el preu i després el donatiu pels mateixos diners. Algunes coses van ser donades per una sola persona o família. D’altres van ser donacions col.lectives.

En  Agost la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció de l’Altar Major, 6.000 pts.Els raigs (“el resplandor de la imagen  del Altar Mayor@), 2.000 pts. La corona i les llums de la Mare de Déu 462 pts. Els candeleros de l’Altar Major (Aun juego de candelabros) 2.600 pts. “Reconstrucción Altar Mayor y Presbiterio 29.567’80 pts.” Hi ha apuntat “Varias limosnas del pueblo para el Altar Mayor, 27.342’80 pts.”

En Octubre es fa  l’altar de la capella de la comunió per 8.500 pts, quantitat que  s’ingressa com: “una limosna para el altar de la Comunión.” En Desembre la peanya de Sant Antoni, 1.300 pts, “limosna de los cofrades de S. Antonio.”

En Maig de 1945, l’altar de Sant Vicent, 5.000 pts, amb la corresponent anotació  “una limosna para el altar de S. Vicente.” En Juny del mateix any l’altar de Sant Josep, 5.000 pts. També en Juny es paga a l’orfebre el sagrari de metal daurat (10.000 pts) i la custòdia i el seu templete (15.000 pts). En esta ocasió escriu: “Por  custodia y su templete, trabajo del orfebre.” En Juliol és el templete de fusta tallada i decorada, que costa 10.000 pts. En Agost una”casulla buena bordada en oro”,  1.050 pts. En Octubre “una umbela para el viático”, 750 pts. La umbela  és  el paraigües amb que es cobria al capellà quan portava el Santíssim pel carrer. En tots els cassos, com hem dit, hi ha l’apuntació de: “una limosna para…”

Estos dos anys són com una gran catarata d’un gran riu. En la distància i en la diferència dels temps actuals, admira aquell entussiasme reconstructor i la col.laboració del poble. Apareixen clares i contrastades dos maneres de vore les coses, que encara avui són vives. Una posa l’acent més en cuidar a las persones, especialment les necessitades. És la manera millor de servir a Déu.  L’altra, sense oblidar les persones, remarca més que a Déu el servim amb  ofrenes en el seu  honor i amb esplendor.

En Gener de 1946 :”Por un Velarium Altar  Mayor, 20.000 pts.” En contrapartida apunta: “por varias limosnas, 20.000“. En Juny,”por un copón plata y oro,” 3.000 pts. En Octubre, “una imagen S. Francisco de Asís, 1.900 pts.” I les corresponents “limosnas.”

En tot l’any 1947, d’extraordinari, només hi ha “restauración tejado y campanario, 694 pts.”

L’11 d’Abril de 1948 hi ha Visita Pastoral del Bisbe Moll i Salord, que aproba els comptes. En esta ocasió vam ser confirmats moltíssims xiquets i majors. El mateix mes, s’instala la caixonera de la sagristia, que costa 7.000 pts.  En Agost, “unas andas del Sagrado Corazón”, 6.000 pts. Els dos conceptes tenen la seua “limosna.”

En Gener de 1949, s’arregla una altra vegada l’ermita de S. Pere Màrtir (205 pts). En Febrer la de l’Esperança (249’50 pts). Les parets del Calvari seguien malament i es van gastar 1.601 pts. en Març.

L’1 d’Agost de 1949 escriu Mossén Cornelio: “En esta fecha entrego a mi sucesor Rdo. Sr. Arcipreste Dn. José A. Carceller este libro de cuentas”, etc.

En Desembre de 1950 s’arregla la teulada de l’església ( 750 pts). Abunden “libros de meditación y de lectura espiritual, de cantos y de material catequético, premios catequesis, gastos de ejercicios, propaganda Nuevo Seminario”, eletricitat, impresos, material de despatx,etc. Un confessonari més en Desembre de 1951 (1.000 pts), i l’altar de S. Pau (9.000 pts), amb l’ingrès d’una “limosna” del mateix import. Va ser decorat en 1970  per 30.000 pts.

L’any 1952 es fan  reformes a  la sagristia (1599 pts). En Juny es posen els farols del S. Crist. En Desembre es paga el daurat de l’altar de la capella de la comunió (20.000 pts) i hi ha el corresponent “limosna para decorar el altar del Santísimo.”

En Desembre de 1953, arreglada convenientment la llum elèctrica a la capella de la comunió, i daurat l’altar, es posa un comulgatorio de mármol per 4.600 pts. Del mateix mes  són l’altar del Cor de Jesús, que costa 24.500 pts, i la decoració de l’altar de Sant Josep, que en costa 10.000. Les tres obres porten la seua limosna. També es va fer una Santa Misión, que, a banda dels beneficis espirituals,  va tindre un gastos de 8.067’60 pts. La creu que es va plantar a la muntanya, va valer 110 pts.

         En Setembre de 1954 van arreglar la matraca, que es tocava el Divendres Sant, per 76’75 pts.

En Desembre la nova imatge de  la Mare de Déu dels Dolors va costar 4.600 pts.També va haver la seua limosna.        

En Juliol es va refundir la campana del Santísimo Sacramento. Va costar, entre tot, 8.516 ptes, incloses les 44’50 pts. del refresquet per a todos los trabajadores.

El 17 de Setembre va fer una altra Visita Pastoral el Bisbe Moll i Salord.

Per a la Puríssima d’eixe any es va comprar la imatge de la Immaculada, de talla, Aclase extra, per 5.250 pts, per a la que van haver dos donatius.

En Febrer de 1957 es va montar l’estufa per a l’Adoració Nocturna (326 pts). En Desembre es paguen  la decoració de l’altar de la Mare de Déu del Carme (13.000 pts.) i la manutenció del decorador (3.000). S’incloïa la limosna de  16.000 pts.

Segueix l’interès per la participació en la Litúrgia i allò que diriem formació catequètica i espiritual. Es compren llibrets  per a “misas dialogadas, cantos para la misa, misas dirigidas, etc”. Hi ha vàries campanyes de moralitat.

En Maig de 1960 comença la Misa Comunitaria, amb els seus cants, les seues monicions, la lectura en castellà de l’evangeli, al mateix temps que el capellà el llig en llatí. Molts recordem allò de Vayamos jubilosos al altar de Dios…

El 12 de Juliol hi ha una nota llarga que diu: En virtud del decreto de la Sagrada Congregación Consistorial, de fecha 31 de Mayo de 1960, ejecutado para esta Diócesis el día 10 de Julio del mismo año, esta parroquia  ha quedado segregada de la Diócesis de Tortosa y agregada a la Diócesis de Segorbe-Castellón, etc.

En Setembre va fer la primera Visita Pastoral el  Bisbe de la nova Diòcesi Dr.Josep Pont i Gol.

I ací acabem amb estes notes històriques. Desitjo de cor que als majors ens ajuden  a recordar i a reverdir les nostres il.lusions, i als jóvens, a valorar els esforços que d’altres han fet per la seua fe.

No he trobat un testimoni clar que diga que l’any 1704 es va inaugurar la nova església, ni que es fera una festa amb este motiu. Però sí he trobat, en el llibre de Confirmacions de 1704 (T 3 de Baptismes, F 310 i següents), que el 20 d’Octubre va visitar la Parroquial esglèsia d’Albocàsser el Bisbe de Tortosa, “lo molt Illustre Senyor Don Silvestre García Escalona, i confirmà en dita Parroquial” 191 confirmands entre xics i xiques. Van ser padrins dels xics Eugeni Guilló, pintor, germà de Vicent Guillo, el ja esmentat que va pintar l’església de Sant Pau, i Don Pau Fuster. De les xiques ho van ser Jusepa Montull i Dª Mª Teresa Fuster. Notem que els Fuster porten Don i Dª, i els altres, no.

Penso que una Confirmació de 191 xiquets i jóvens en 1704 la farien a l’església nova, i no a l’ermita dels Sants Joans. Es pot donar com a bo que la nova es va inaugurar eixe any, tal com estava previst en els acords de 1698. L’any 2004  va complir  300 anys la nostra església arxiprestal.

Vam començar les celebracions amb la restauració del retaule Major, amb la inestimable col.laboració de “l’associació  de dones d’Albocàsser”. Vam seguir amb la pintura i neteja dels murs i de les capelles laterals. Ens falta només la neteja dea volta  (bòveda).

Des d’ací, l’agraïment a tots els qui ja han col.laborat i als qui col.laboraran. 

L’església és la nostra casa, la casa de la comunitat cristiana. I, com qualsevol altra casa, està viva. Continuament  necessita ser renovada, arreglada, completada, adaptada. Per desgràcia, massa vegades, la història és un fer per a desfer després i tornar a fer més endavant. Que mai més tinguem que lamentar destruccions i violències. Tot i això, podem estar orgullosos de la nostra església.

A. Melià