Què és una Parroquia

(Reflexions des d’Albocàsser)

         Una Parròquia, com va dir el beat Joan XXIII de l’Església Universal, és  una font en la plaça pública, on tots puguen anar a saciar la set. També va dir moltes vegades que l’Església es pareix més a un jardí que s’ha de treballar que no a un museu que s’ha de conservar. Són  imatges ben boniques.

         Per a que tots puguen beure, necessitem algunes condicions: aigua, conduccions, tuberies, séquies, manteniment… i persones que facen el servici oportú.

         La paraula parròquia vol dir cases al voltant, agrupades.La Parròquia està posada al mig del poble per a que el poble siga evangelitzat, és a dir, per a que li arribe la “Bona Notícia” de Jesús mort i ressuscitat. Una vegada coneguda la Bona Notícia, ha de viure com vol Jesús, de qui s’ha fiat. I tot açò, per a ser feliç, ara, en este món present, i, més avant, en el món que ha de vindre, ja que creure en Jesús ressuscitat és creure en la pròpia resurrecció.

Per a què és la Parroquia

          La principal tasca de la Parròquia és, per tant, evangelitzar, és a dir, anunciar, donar a conèixer a Jesús als qui no el coneixen o s’han apartat d’ell.

         En segón lloc la Parròquia ha de donar una formació bàsica a aquells que volen seguir a Jesús i creuen en ell. Esta formació o catequesi s’ha de donar d’acord amb l’edat i les circumstàncies de cada persona.

         En tercer lloc ha de facilitar als seguidors de Jesús que puguen celebrar la seua fe juntament amb els altres cristians i units a l’Església Universal per la mateixa fe i el mateix Baptisme.

         O siga, ha d’oferir, la Parròquia, celebracions, els sagraments, oració…

         També la Parròquia ha de fomentar la comunitat al màxim. I açò en dos sentits: comunitat dels creients entre si, i comunitat dels creients amb els pobres. Més clar, es tracta de compartir: responsabilitats i servicis a l’interior de l’Església, com cantar, llegir la Paraula de Déu, ser cotero, formar part del Consell Pastoral o del d’Economia, ser catequistes, preocupar-se dels malalts, etc.          El Rector ho ha d’animar tot i ha d’ajudar tot el que puga, però mai ho pot fer tot a soles.

         També es tracta de compartir els béns materials que necessitem per a viure, i d’una manera especial, amb els pobres i dèbils, igual els del poble com els de lluny.

         La comunitat  té dos expresions: tots els creients units, no cadascú al seu aire, i tots els creients solidaris amb els qui patixen.

         En resum, la Parròquia està per a que la comunitat cristiana (hòmens, dones, jóvens, xiquets, xiquetes, vells, malats…), ajudada i servida pel  capellà, pel diaca (si n’hi ha algun) i pels altres ministres ordinaris o extraordinaris,

  • •anuncie a Jesús als qui no el coneixen o s’han apartat d’ell,
  • •per a que faça catequesi o formació bàsica en la fe,
  • •per a que oferisca tots els servicis de la litúrgia,
  • •i per a que cree comunitat entre els creients i siga solidària amb els pobres.

 La Comunitat Cristiana

          Quan diem comunitat cristiana, volem dir adults, jóvens, xiquets i vells, sans o malalts, ajudats i servits per un capellà. Mai volem dir que la Parròquia és un capellà a soles.

         De vegades el capellà està a soles  perquè  vol manar i decidir només ell, i no es fia més que del xicotet grupet que sempre diu “amén” a tot. Per tant, no necessita a ningú que pense ni decidisca res. I si algú, en eixes condicions, se sent membre actiu de l’Església  pel Baptisme que ha rebut, normalment se li fa la vida difícil per a que se’n vaja. És una llàstima que siga així, però açò és actualitat a molts pobles.         

         De vegades són els fidels els qui volen que el capellà decidisca ell a soles i fugen  de tot el que siga corresponsabilitat. A la fi el capellà es troba preocupat per una sèrie de qüestions, especialment de gestió i d’administració de béns, que s’escapen a allò pel que es va fer capellà i que qualsevol, més qualificat, ho faria millor que ell.         

         Em dieu alguns: “No cal que dónes tanta informació del que hi ha o del que no hi ha. Fes tu allò que vullgues, i prou. No cal que demanes opinions. Tu manes, i s’ha acabat.” Açò no és comunitat. Em podreu dir que eixa és la manera quasibé normal de funcionar a molts pobles, i que també molts capellans nous ho fan clarament així. Tot i això, no és esta la manera de servir que vol Jesús ni la que vol la mateixa Església.

 Què necessita la Parròquia

          1-Si la Parròquia és, en primer lloc, per a anunciar a Jesús a aquells que, o no el coneixen, o se n’han apartat, la Parròquia necessitarà  persones de totes les edats (xiquets,  adolescents, jóvens, adults, vells, fadrins i casats, sans i malalts), que  facen  directament  eixa  tasca. Que  en l’ambient  en  que viuen (l’escola, el carrer, el veïnat, el treball, la diversió, la cultura…) posen la seua senyal, els valors que són propis de l’Evangeli: pau i no rinyes, diàleg i no impossició, perdó i no rancor, amistat i no egoïsme, reconeiximent i respecte de Déu i no contínues expressions contra Déu i els  sagraments.

         Tot açò no és fàcil. Qui vullga treballar d’esta manera, ha d’estar fort en la seua fe, ha de donar la cara. D’ahí que fa falta la formació prèvia a l’actuació i també la formació per a  revisar allò que s’ha fet. Les reunions per a tratar d’evangelitzar, no són inútils. No es tracta de repetir simplement allò que a molts se vos ha explicat tota la vida i penseu que ja ho teniu clar. És una nova manera de viure la fe i d’entendre l’Evangeli.

         Ens preguntem: ¿On tenim estes persones, xiquets, adolescents, jóvens, adults casats i fadrins, sans i malalts, que busquen la seua formació especial per a evangelitzar el món?

          Mentre no existisquen, la Parròquia no està completa. Si volem que la Parròquia siga allò que ha de ser, hem de treballar en esta direcció.

         El capellà, a soles, mai ho podrà fer. I tampoc és tarea d’ell, sinó de tots els batejats que han de ser llum del món i sal de la terra, i llevat en la pasta, com deia Jesús.

          2-En segón lloc,  la Parròquia ha de fer catequesi.

         Quan pensem en catequesis, només pensem en xiquets, i especialment, en els que han de fer la primera comunió.

         Però la catequesi  no és només  això,  és molt més. Qualsevol persona de qualsevol edat, que vullga ser seguidor de Jesús i membre en plenitud de la comunitat cristiana, necessita una formació bàsica, elemental i coherent, de manera que d’una cosa se’n seguisca una altra i sempre puga donar raó de la seua fe, de la seua esperança i de la seua manera, sempre amorosa, d’actuar.

         ¿Com pot seguir a Jesús un que no sap qui és Jesús? ¿Com pot creure en ell un que no entén res del que sobre ell es llig a les celebracions? ¿Com pot complir l’encàrrec que ens dóna la Paraula de Déu, si no sap què diu eixa Paraula? ¿Com pot ser membre conscient,  actiu i madur de l’Església el que es pensa que l’Església són els capellans i els bisbes, i que éstos són agents d’una multinacional, etc?

         Sense menysprear a ningú, haurem de concloure que la formació cristiana, en el nostre poble, no arriba molt lluny.

         D’ahí que fa falta catequesi per a tots. Potser haurem d’accentuar la de xiquets i d’adolescents, però veient  ben clar que ens fa falta a tots.

          Normalment, sempre hi ha persones, mares de família, algún pare, xiques jóvens creients, algún xic també, i persones majors que volen dedicar unes hores de la seua vida a formarse per a formar catequèticament a d’altres.

         Els qui fan això, no són tontos, ni perden el temps. Guanyen molt en molts sentits. Podem creure-ho o no. Però la realitat ahí està. Eixes persones existixen a quasi bé tots els pobles i també, en xicoteta proporció, avui per avui, al nostre. Fa falta molta més gent. Fa falta gent que es crega que es bo posar el propi temps al servici de la catequesi.

          Una persona que vol eixir d’una malaltia, la primera cosa que ha de fer és reconèixer que està malalta. Mentre no ho reconega, no n’eixirà.

         Igualment, necessitem reconèixer que ens fa falta formació a qualsevol edat i que, encara que siga difícil,  preparant -nos, n’hem de donar als altres.

          3-La Parròquia,  en tercer  lloc, ha de facilitar als seus fidels que puguen celebrar la seua fe juntament amb els altres cristians i en comunió amb  l’Església Universal. És a dir, els ha d’oferir les celebracions oportunes: els diumenges, les festes, els sacraments, la pregària comunitària i la personal, tot allò que inclou la Litúrgia

.         Per a que este apartat funcione com cal, fa falta un grup de Litúrgia: uns cristians que tinguen especial compte de les celebracions.

         No han d’inventar coses noves, sinó descobrir el significat que té cada celebració i vore com  pot fer-se més fàcil d’entendre i de viure.

         No es tracta tampoc de fer allò que simplement s’ha fet  tota la vida i com s’ha fet  tota la vida, sense més. Açò és el que contínuament estic sentint: «tota la vida… sempre s’ha fet…” Per a molts (més bé moltes) este és l’unic criteri d’actuació.

         Es tracta més bé de buscar el sentit  més fondo de les celebracions, buscar i  trobar els cants apropiats i els símbols més clars, i organitzar-ho tot, sense avassallar ni llevar-li a ningú la possibilitat de col.laborar.

         De tant en tant han de preguntar a la gent com va cada una de les coses: si s’entenen i es veuen bé les cerimònies, si se senten  bé els altaveus, si resulta fàcil participar cantant, etc. Després han de reflexionar i seguint format-se.

         Sense formació, no hi ha futur. I sense preparació, no hi ha res que ixca bé. No ens podem passar la vida improvisant. No pot anar bé cantar el que siga, vaja o no vaja amb la celebració, i sense haver-ho preparat.

      Ha d’haver persones que es preocupen de la neteja i ornamentació de l’església. És la manera d’acollir als que hi entren i d’ajudar a centrar-se en el temps litúrgic: Advent, Nadal, Quaresma, Pasqua, temps de durant l’any, festivitats, etc. És un servici molt important, que s’ha de valorar.

          Ha d’haver una altre grup que es preparen bé per a fer les lectures, i algú que recorde i organitze quin dia li toca llegir a cada lector.

          I, de tant en tant, formació per a realitzar el servici de la lectura  cada vegada millor i que els mateixos que lligen estiguen més contents del servici que fan a la comunitat.

         És hora de no sentir més: “Li llisc a la núvia, perquè sóc amiga” o “Li llisc al mort perquè sóc nebot”. Llegir la Paraula de Déu és un servici a la comunitat sencera, i molt important.

          El cor de cantors  s’ha d’esforçar per ajudar a la comunitat a participar cantant. El cor  no impedix que la comunitat cante, sinó que l’anima a cantar. S’ha de saber  ben bé que ser del cor parroquial és una manera de servir a la comunitat.  El lluïment és l’enemic, potser principal, dels cors parroquials.

         I no només s’ha de saber cantar i s’ha de tindre afició. També s’ha de saber quina és la funció dels cants, quins són més importants i s’han de remarcar, i de quins es pot prescindir.

         S’ha d’anar fent repertori: cants per a la missa, cants de la Mare de Déu, cants devocionals, etc.

         S’han de valorar i s’han de recuperar els cants antics que seguixen tenint sentit. En algún cas es poden modificar un poc les lletres, per a que responguen a la nostra sensibilitat i no ens acostumem a cantar paraules rares sense entendre ni viure què cantem. Penso en allò de la “de mi soberbia procaz” i d’altres que cantem a les creus de tota la vida.

         També s’han d’aprendre cants nous per a que no siguen sempre els mateixos, sense cap variació.

         No convé canviar contínuament els cants, perquè l’assemblea no podria seguir-los, però tampoc hem de cantar cinquanta anys seguits els mateixos cants.

         Hauríem d’acostumar-nos a portar a les celebracions les ulleres de llegir i, d’eixa manera, podríem usar llibres de cants, i no seria tan difícil seguir fins i tot els cants que no  coneixem bé. A poc a poc els aniríem aprenent.

         I, com sempre, fa falta preparació, assajar (ensayar diem en castellà) per a aprendre, per a corregir, per a analitzar les lletres i poder-les viure millor, per a preparar sense presses les festes i els temps litúrgics, etc.

 

                                                                          Un ministeri especial

          4-Un ministeri o servici litúrgic que és convenient que hi haja a les parròquies és el dels ministres extraordinaris de la comunió.

         Com veig que ací ens costa una miqueta, més bé molt, de fer-nos a la idea, m’estendré un poquet en l’explicació. M’agradaria aconseguir simplement que reflexionem, que ens creguem que en altres pobles n’hi han, que existeixen  fins i tot  a molts pobles menuts, i tot va marxant bé. De moment, no vaig més allà. No obstant, m’agradaria poder anar prou més allà.

         Personalment vaig col.laborar més de 10 anys en la formació, a la nostra diòcesi, de prou més de dos cents ministres extraordinaris de la comunió, hòmens i dones. Tot el procès el vaig poder viure de prop des de la Delegació de Litúrgia i també com a rector de parròquia, acompanyant  en la preparació i més tard en l’exercici del seu servici als qui van optar per ell.   

    El ministre extraordinari de la comunió és aquell home o aquella dona que ha estat designat individualment com a tal pel Bisbe per a exercir el seu servici en una comunitat concreta.            

         Només pot exercir quan no estan els ministres ordinaris: el Bisbe, els capellans, els diaques i els acòlits insituits. També poden exercir quan estan presents alguns dels que hem esmentat, però hi ha necessitat.    

      Es tracta d’un ministeri litúrgic, per a ajudar a que la comunitat cristiana participe millor en l’Eucaristia.  

        Es justifica per la necessitat de la comunitat concreta, en la qual alguns membres podrien vore’s privats de l’Eucaristia, especialment el diumenge, el dia del Senyor.

     Per a ser ministre extraordinari de la comunió, com és natural, se requerixen algunes característiques:

          *Estar batejat i confirmat

         *Oferir garantia suficient de perseverància en el compromís cristià

         *Pietat fonda i respecte a l’Eucaristia

         *Participar en la litúrgia dominical i de les festes, i algún dia entre setmana

         *Ser prou aceptat i no massa discutit per la comunitat

         *Preparar-se per a entendre i realitzar bé la tarea de ministre extraordinari de la comunió.

                                                                      ¿Què poden fer?

         *Ajudar a donar la comunió dins de la missa, si fa falta i quan faça falta

         *Portar la comunió a malalts i impedits

      *Si es presenta el cas, donar la comunió fora de la missa quan no hi estiga el capellà o algún altre ministre ordinari.        

                                                       Els malalts i els impedits 

         Als malalts i als impedits hi ha que donar-los facilitats per a rebre l’Eucaristia amb freqüència. El millor dia és precisament el diumenge, dia en que tota l’Església es reunix per a celebrar-la. Convé que l’Església manifeste de manera ben visible la seua caritat amb els malalts i impedits.         

        És també el dia, allí on es viu com cal, que més senyala la vida cristiana d’eixes persones que no poden acudir com tots els altres. Moltes d’elles, al seu modo, s’unixen a la Celebració eucarística, seguint atentament i devotament la Missa per ràdio o per televisió.

        Portar-los la comunió en diumenge és la millor expressió de l’autèntica comunió eclesial, que mai s’ha de trencar ni s’ha d’afluixar perquè es troben lluny físicament de l’assemblea dominical.

       L’Eucaristia no és el sacrament específic i propi de la malaltia, però té una gran relació amb ella:         

      *El malalt cristià sap i viu que està unit a la passió de Crist per la malaltia. El pot i vol celebrar sacramentalment eixa unió.

         *L’Eucaristia descobrirà al malalt, temptat de tancar-se en si mateix, el sentit de la comunió amb Déu i amb els hòmens que Jesús dóna a la vida.

         *El Misteri Pasqual de Jesucrist, del qual es participa sacramentalment en l’Eucaristia, és el pas de la passió a la resurrecció, de la foscor a la llum. de la mort a la vida. En cada cristià açò es va donant des del moment mateix del Baptisme.

        Convé, per tant, que ens esforcem en substituir el divendres, dia penitencial perquè Jesús va patir i va morir en divendres, pel diumenge (o dissabte per la vesprada).

    Portar la comunió el primer divendres té un sentit més devocional, més particular. Portar-la el diumenge té un sentit més sacramental, de participació de la missa dominical. De la taula de l’església, a la taula del malalt. I tot açò amb un ritme setmanal, com tots, i no mensual, com si els malalts foren cristians de segona categoria.

      És ben fàcil d’entendre que, el diumenge, serà molt difícil per al capellà, que celebra  tres misses, portar la comunió a tots els malalts. Per tant, hem de fer lloc en el nostre cap a la idea dels ministres extraordinaris de la comunió per a totes les parròquies. Hem de posar la confiança en persones que reunixquen les condicions mínimes, per a encarregar-los esta tarea. L’Església ho fa així en el cas dels ministres ordinaris: posa la confiança en ells i els confia allò que té de més sagrat. 

         Açò no vol dir que el capellà ha d’abandonar el ministeri de visitar els malalts, portar-los la comunió quan faça falta. Inclús pot celebrar alguna vegada la missa a casa dels malalts sempre que  ho acepten ells i els familiars. 

          N’estic segur de que tots els problemes que ixquen  tenen solució si obrim el cap i el cor i ens fiem mínimament els uns dels altres. Hem de ser capaços de combregar de la mà d’un fidel cristià que no siga el capellà. El cos de Crist és el mateix.        

         Cal  distinguir ben bé  la tarea del ministre extraordinari de la comunió, que porta la comunió als malalts, i la del visitador de malalts pròpiament dit, que els visita.

         Ha d’haver gent que faça eixe servici tan bo i tan bonic. Que hi haja gent que els visite, als malalts, i gent que els porte la comunió. Les dos tarees són importants i cal realitzar-les en moments diferents.

 

         Tot açò que vos he dit  no vol dir que jo no aprècio allò que s’ha fet fins ara i que jo mateix seguisc fent.

         Ho valoro molt, però senyalo un camí que val la pena de seguir perquè és el de l’Església.

         Com tots els camins que mai hem passat, ens donen inseguritat, no sabem si ens portaran a on volem anar.

         Vos asseguro que este camí  ja fa molts anys que està sent recorregut per l’Església a moltes parròquies i, certament, és bo en si mateix i, a més, ofereix bons resultats. Açò, que pot resultar nou per al nostre poble, no té res de nou, és ja tradicional a l’Església.

 

                                                 Els Consells Parroquials: el Pastoral i el d’Economia        

         5-En l’apartat de fer comunitat, ens fixarem en els dos aspectes ja dits al començament: comunitat de cristians entre sí, com a membres de la Parròquia i comunitat amb els pobres i necessitats. 

         Per a que la comunitat es referme, al menys els pobles de més de mil habitants, han de tindre un Consell Pastoral, integrat per unes persones que, juntament amb el capellà, es plantejen tot allò que servisca per a que la Parròquia complisca amb la  seua misió que es desenrolla en les quatre tarees dites: Evangelització, catequesi, litúrgia i comunitat-solidaritat. 

         El Consell Pastoral no està per a parlar de diners, ni d’obres, ni de detalls sense  importància. Tampoc està per a que el capellà el manipule i es faça allò que ell vol, inclús per a que el Consell salve al capellà de conflictes concrets.

         Ací, quan jo vaig arribar, n’hi havia, de Consell Pastoral. Al cap d’un temps vaig entendre que uns estaven cansats i s’ho volien deixar, que d’altres no havien entès, ni era fàcil que entengueren en el futur, què és el Consell Pastoral. S’haguera quedat tan reduït, que em vaig estimar més deixar-lo per a millor ocasió. Actualment no en tenim. 

         El Consell d’Economia és també un òrgan que ha d’estar present en la Parròquia. Serveix per a que la comunitat tinga responsabilitat sobre l’administració ordinària de la Parròquia, sobre els seus béns (església, ermites, abadia, patrimoni històric i artístic…), sobre les prioritats en les distintes actuacions (programar quines coses s’han de fer ara i quines després…), portar al dia l’inventari de tot el que existeix, donar compte a tota la gent de tot, etc.

         Quan vaig arribar a la Parròquia, no n’hi havia, de Consell d’Economia. Actualment el tenim, però ens hem d’esforçar per a que funcione bé i cadascú s’encarregue de l’aspecte que lo correspon. Ens hem de reunir més.                  

                                                                   Altres Associacions i Confraries        

         A banda d’estos dos organismes, relativament nous en la història de qualsevol parròquia, abans hi havien d’altres organitzacions que ajudaven a la vida cristiana: Els Lluïsos, les Filles de Maria, les Teressianes, les Doloroses, l’Apostolat de l’Oració (les dones del Cor de Jesús), la Tercera Orde franciscana (terciaris i terciàries), les de “los Jueves Eucarísticos”, l’Acció Catòlica en les seues distintes organitzacions: aspirants xiquets i benjamines xiquetes, xics, xiques, hòmens, dones. I, en general, hem de comptar també tots els majorals que es preocupaven d’organitzar cada festa i cada activitat relativa a la seua majoralia.

         De tot açò que acabo d’enumerar (i segur que m’he dixat alguna cosa), només queda l’Apostolat de l’Oració. 

                                                                                      Caritas                           

         L’altre aspecte de la comunitat és la solidaritat amb els pobres. L’Església sencera, que ajuda als pobres, constitueix Caritas. Per tant, Caritas som totes les persones d’Església que posem el nostre donatiu per a que, d’una forma o d’una altra, arribe als pobres. 

     És lògic que farà falta que hi haja persones que vullguen emplear una part del seu temps en servir voluntàriament a Caritas. Persones que  es preocupen de entrar en contacte amb els necessitats, siguen del poble o de fora. Persones que, en grup, estudien cada cas per trobar-li la millor solució. Persones que busquen i que consegueixquen una formació per a saber exactament què cal fer i en quin sentit s’ha d’actuar, i que estiguen en comunió efectiva i afectiva amb la resta de la comunitat cristiana. 

      No es pot ni imaginar que Caritas siga una sola persona que vaja a soles i que actua al seu caprici, que demana diners i els gasta pel seu compte, que escatima els donatius als qui li cauen malament i a d’altres els dóna sense necessitat perquè li cauen bé, etc. 

       En una paraula, el qui vullga ser del grup de Caritas i no només vullga ajudar amb els seus diners, ha de tindre ben clar que està per a servir, mai per a servir-se’n ni per a poder manipular i manar als altres. 

      Tampoc mai es pot demanar en nom de Caritas res, ni la més mínima cosa, si no és autènticament per a una necessitat descoberta i estudiada pel grup de Caritas, i donada a conèixer oficialment per Caritas. 

    Si un particular demanara sense les condiciones que acabem d’expressar, si li donàveu, sapieu que li donaríeu a ell, no a Caritas. Cadascú pot donar o no donar, però ha de saber ben clar quan dóna a Caritas i quan no. 

    Abans que existira Caritas, hi havia, ací al poble, les Conferències de Sant Vicent de Paul, que en la postguerra va remediar moltes necessitats. Durant un temps va existir juntament amb Caritas. Actualmen les Conferències de Sant Vicent de Paul han desaparegut a la nostra Parròquia. 

   Com, gràcies a Déu, no sóm moltes les necessitats ací al poble, la major part del que es replega els primers diumenges de mes que es fa la col.lecta per a Caritas, s’envia a Caritas Diocesana, des d’on s’atenen a més necessitats. La Caritas Parroquial té dret al la meitat de les col.lectes dels primers diumenges i la del dia del Corpus. Estos són els ingresos normals de Caritas.

    Per a la Caritas Parroquial ens quedem únicament allò que ens fa falta, que mai arriba a la meitat de les col.lectes. Només un any ens vam quedar, raonablement, una miqueta més del que ens corresponia perquè van sorgir, com recordeu, necessitats extraordinàries.

    També es poden fer donatius per a Caritas sempre que es tinga garantia de que arriben a Caritas.

   Caritas té un xicotet alberg, un quartet amb dos llit amb els seus llançols i mantes, i dutxa, lavabo i water. Tot açò està situat al pati de l’abadia, però té l’entrada pel carrer de darrere de l’Església, que es diu “Tras Iglesia”.

   Este lloc és per a que cap transeunt, dels que van de poble en poble, tinga que passar una nit al ras. És per als qui van de pas. Però és clar que una cosa tan menuda no pot donar solució als forasters que vénen com a jornalers a plegar ametles o olives, o a esporgar, o al que siga. No és possible col.locar allí per a tant de temps, als que pleguen per a este o per a aquell. Comprenc que molts veïns del poble són col.laboradors habituals de Caritas, però  això no aumenta el dret d’uns contra uns altres.

         Vos asseguro que col.locar allí jornalers és sempre una font de conflictes, de rinyes, de nervis. ¿Qui té més dret a estar-s’hi? ¿I quant de temps? ¿En despatxem a un per a que es pose un altre? ¿En nom de qui o de què? ¿Obliguem a que estiguen junts els qui no es fien entre si?                  

         Recordo que, quan venien els segadors a segar, cada família que en buscava algún, li oferia lloc per a dormir. També és clar que la sega venia a l’estiu quan no preocupava massa el fred, i que els segadors es quedaven a les pallisses, sense unes bones condicions higièniques. Ara allò no es pot fer, és a dir, no es pot posar a la gent a la pallisa, però l’alberg de Caritas no només no soluciona res en este aspecte, sinò que crea nous problemes. La primera solució que es veu, és que cada u que cride a treballadors, els oferisca un allotjament digne.        

      Quan Caritas siga el que ha de ser i serà ben prompte, és a dir,  un grup de persones ben compenetrades entre si, es podrà buscar una solució col.lectiva, amb l’Ajuntament del poble, si fóra menester, sempre en el cas de que els particulars no pugueren trobar-la cada un. Ja ens posaríem tots d’acord, que el diàleg, sempre troba solucions.

Nota: Uns anys després d’escriure açò, hi existeix a Albocàsser la Presó. Igual al poble que a la comarca s’ha revitalitzat Caritas i han eixit més voluntaris i, sobretot, voluntàries, s’ha organitzat tot millor, s’ha creat ací un rober… I tot perquè ens hem donat compte de que hi ha que ajudar a tot el que necessite ajuda. «Estava a la presó i vau vindre a veure’m» va dir Jesús.  (Mt 25,36)                                     

                                                                          ANEM  CONCRETANT 

         Després de tot el que portem dit, per a que l’Església -la Parròquia- siga autènticament de tots, i tots la puguem sentir com a pròpia, i realitze millor les quatre tarees explicades (evangelització, catequesi, litúrgia, i comunió o comunitat), veiem que fa falta: 

          •Adults, matrimonis, jóvens i xiquets   valents i que vullguen formar-se per a viure com a cristians en els seus propis ambients.

          •Mares de família o jóvens que, des de la seua fe en Jesús, vullguen preparar-se per a ser catequistes, sense que els importe massa què els poden dir. Mai sobren catequistes.

     •Persones adultes, jóvens i xiquets que vullguen formar part del grup de lectors i que vullguen preparar-se per a seguir fent-ho bé i per a poder-ho fer millor.

         •Persones que vullguen formar part del cor parroquial que ja existeix i que tan bé  anima el cant en les celebracions.     Quant més en siguen, millor anirà tot. I no diguem  l’alegria que tindríem tots si ixquera algun o alguna organista habitual.

          •Xiquets i xiquetes que, d’una manera estable, vullguen ser coteros i vullguen, també, formar-se com cal.

         •Algunes persones majors  que es preparen per a ministres extraordinaris de la comunió.

         •Persones majors que vullguen prestar el servici de sacristans.

          Quan més en siguen, a menys faena tocaran. De dos en dos, si n’hi hagueren prou, els podria tocar una setmana de cada quant. Obriran l’església, prepararan per a la missa, tocaran les campanes, etc. I, després de la missa, replegaran les coses i les alçaran als seus llocs. Només fa falta donar la cara per Jesús i no fer cas de les crítiques que puguen rebre.  Qui estiga convençut o convençuda de que ser Església també és prestar este servici,  pot anar avant bé de tot. 

         Sabem que tot açò ho puc fer  jo i fins ara ho he fet. No es tracta de que jo no puga o no vullga. Ni es tracta d’ajudar-me a mi. Es tracta de que és un dels servicis (ministeris en diem en l’Església) que és propi dels fidels cristians i que el capellà no té per què acaparar. Si volem una Església de tots, com volia Jesús i els Apòstols, hem de començar ja a practicar-ho. Si, pel contrari, volem una Església només de capellans, ja estem bé com estem.

       •Necessitem persones que, en missa, quan no hi hagen coteros, porten el pa i el vi a l’altar. I unes altres que passen el plat i toquen les campanetes, perquè saben que este ministeri d’acòlit, és d’ells, i que la sacristia és de tots. Es bo preguntar-se: ¿Quant fa que no he entrat a la sacristia? 

                          ¿Per què hi ha tantes coses que no tenim i que ens fan falta? 

         Ja hem vist moltes coses que són pròpies d’una Parròquia i que ací no existeixen.     Potser ara no és el moment d’analitzar molt a fondo  per què són així les coses, però sí que podem sugerir algunes hipòtesis:

     •Perquè els capellans sempre s’ho han fet  tot ells, o bé han demanat col.laboració només per a obeir, i no per a pensar.

    •Perquè hi ha molts que s’han desenganyat, després d’haver vist que han acudit a moltes coses i no els han servit massa.

  •      •Perquè molts no es tenen confiança i, només perquè col.labora fulano o fulana,  l’altre ja no vol saber res.

     •Perquè han intentat col.laborar en alguna ocasió i algú o alguna (no el capellà) els ha dit que ja n’eren prou ells i que no feia falta ningú més. En poques paraules, que s’han sentit despatxats. 

     •Perquè és mes còmode quedar-se a casa i criticar des d’allí. 

     •Perquè no volem participar en res, ni d’Església ni de cap altra cosa.

    •Perquè no estimem prou el nostre poble i, per tant, els interessos propis estan molt per damunt dels comuns i comunitaris.

        I tot açò val per a la gent major, que la gent jove, de noranta  per a avall, com vos dic en broma moltes vegades,  l’Església la sent molt lluny. Únicament participen en  batejos, primeres comunions, bodes, enterros i festes especials, mig privatitzades, a les que van perquè toca anar: quintos, dames, els seus familiars, majorals de distintes festes, etc. I encara veiem com  en alguna de les festes amb majorals, ni sisquera arriben  a entrar ni una vegada.

                                                                  Fem una miqueta de balanç 

    Ja hem vist que de les coses més importants: Evangelització, Catequesi, Litúrgia, Comunitat i Solidaritat, algunes les anem fent, però no les altres. Ens costa molt de viure el sentit evangelitzador i la comunitat., i, per tant, ho portem prou fluixet.

         En les altres coses, anem treballant uns més i d’altres menys. En general, hi ha gent que dóna part del seu temps per a netejar l’església, per a amanir-ho tot per als diumenges i les festes, per a ensenyar als xiquets la doctrina i les oracions. D’altres llegeixen, d’altres canten.

         A les misses es participa contestant en veu alta, cantant, llegint, sent coteros, etc.

        Hi ha un altre aspecte, molt difícil a mols llocs, que ací va bé: Entre tots anem donant els diners que fan falta per a allò que ens anem proposant.

         Tot açò, ho visc amb molt d’agraïment i amb alegria. 

                                                                                   Algunes preguntes   

         Fem-nos ara  algunes preguntes que ens ajuden a rematar la  reflexió sobre el fet mateix de la Parròquia i el per a què està ahí. 

         *¿Penses que tot ha de continuar com ho tenim ara, o hem de canviar alguna cosa? ¿Quina o quines?

          *En el segle XXI la Parròquia ¿ha de seguir preocupant-se (al menys el rector ho ha de fer ara com ara) del cementeri en tots els aspectes? ¿És bo per a la Parròquia que s’establisca eixa relació comercial (vendre níxols, oferir obres, etc) entre el rector i els feligresos?

      *¿Guanyariem, des del punt de vista de la fe cristiana, o perdríem si la Parròquia deixara el cementeri? 

            *¿Què passaria si el cementeri el gestionara l’Ajuntament com a quasi bé tots els pobles?

      *¿Què s’ha de fer per a que l’ermitori de Sant Pau torne a ser allò que ha de ser per al poble d’Albocàsser?

         *¿Què et molesta i t’ofén més de l’actual situació de Sant Pau? Tu, personalment, ¿què faries per a solucionar el problema?  ¿Com compartir i disfrutar Sant Pau entre tots?

           *Valoro moltíssim que, fa anys, molts vos desprenguéreu de coses antigues, curioses i boniques, i les portàreu al “museu” que es va fer damunt de la sacristia. Mentres estiguen ahí, jo tinc l’obligació de procurar que no es facen més malbé del que ja ho estan. No obstant et  pregunto:

         *¿Et pareix normal que la Parròquia (el seu rector) tinga que mantindre un museu etnològic? ¿Et pareix bo el lloc concret on està ubicat? ¿Quina solució li veus?

           *No dic res nou del Centre Parroquial. Ja es va aprovar i firmar l’acord. Queda com a responsabilitat de l’Ajuntament per a posar-lo al servici del poble.        

          *Tot açò en conjunt ¿ajuda o destorba?

                                                        Aspecte sociològic de tot açò: un poble ferit        

         I fem una consideració final que, n’estic segur, ens ajudarà a comprendre i a no voler anar massa lluny en cap aspecte: ni exigir més del que es pot donar, ni excusar-se permanentment per no fer res.

         El poble d’Albocàsser, com tants d’altres, perd població des dels primers anys del segle XX. En moments, esta pèrdua va ser rapidíssima, com va passar quan la filoxera va atacar les vinyes i, una altra vegada, després de la gelada de les oliveres de l’any 1956.

         Tot poble sotmès a una pèrdua constant d’habitants, s’empobreix necessàriament. És  lògic i natural. Posem uns exemples:

         *Els tres compossitors del poble que els majors hem conegut, Ismael Segarra Oliete, el seu germà Eliseo i J. Francisco Bellmunt, els tres se’n van anar del poble.            

        *En un temps, vam tindre cinc persones que eren organistes de qualitat. També algunes persones amb capacitat per a dirigir el cor.

         *La banda de música es va reduir, en moments, perillosament. ¿Quants membres van emigrar? Molts. D’altres es van desavindre. Va estar a punt de desaparèixer.

         *Els qui dirigien i animaven el teatre, les velades musicals i els balls típics, van emigrar també.

         Alguns van quedar, però ja amb moltes disminucions.Van seguir fent coses culturals, però amb més esforç cada vegada i amb resultats no tan brillants.

         *En els anys 50 i 60 teníem encara una bona rondalla i érem capaços de preparar en quatre dies una velada de nadales (villancicos) a quatre veus mixtes (d’hòmens i de dones).

         *Avui dia, entre els fills del poble dispersos pel món hi ha alguns bons organistes, hi ha  professors, intelectuals i gent d’espenta i de iniciativa per a moltes coses en les seues parròquies, i d’altres que es mouen en el món de l’empresa, de la política, de la sanitat, etc.

         *Hem de reconèixer i d’alabar que la banda de música, avui, no només no ha desaparegut, sinó que va a més. La joventut i els xiquets del poble i d’alguns pobles del voltant estan responent molt bé.

         Lògicament, jo parlo del que conec.

         Hi han d’altres aspectes que jo no conec tant, però que també han constituit un empobriment per al poble.        

                                                        ¿Economia per a tots o cadascú per a ell?        

         El poble sencer  no pot viure de l’agricultura i s’ha d’obrir a d’altres activitats. Açò és indiscutible, i fa molts anys que es veu.

         Ens falta imaginació, creativitat, i aceptar algun risc per a posar en marxa activitats que aporten solucions col.lectives.

         Cadascú procura solucionar les coses ell a soles. ¿Quants tractors hi ha al poble per a la terra que es cultiva? ¿Quants en fan falta? Este pot ser un bon símbol de la nostra realitat.

         Els sentiments fan que es mantinga treballada molta terra que no produix ni allò que es gasta en treballar-la.

          Açò té un aspecte bonic i poètic, de fidelitat a les arrels i als nostres avantpassats que les van treballar tant. També ens parla  del treball com a  distracció i gust, i no com a activitat pesada i imposada, i només per a traure un producte.

          No obstant, com costa tant pensar que la solució no pot ser l’agricultura, hi ha qui es mata treballant sense tindre en compte l’edat que ja té, ni la despesperació i el desencís que dóna el treball econòmicament no rendible o fins i tot inútil.

         A la temporada de l’ametla i de l’oliva, es veu que s’en cullen quantitats grans, però tots sabem com han baixat de preu, al mateix temps que han pujat els jornals, els combustibles, els fertilitzants i la maquinària. Encara que es produix tant, soleu dir que la millor collita d’Albocàsser, i la més segura,  és la pensioneta.

         Tot el món està d’acord en  que és més barat comprar l’oli, que produir-lo, i que igualment resulta més econòmic comprar la fruita que tindre arbres fruiters que, o se cuquen, o se podrixen, o se sequen. Sent dir: “Si comptàrem els jornals, els productes, els fertilitzants, el combustible, etc, ens assustaríem del preu final d’un litre d’oli de casa.” 

                                                                Ni d’ací ni d’allà 

         Hi ha una cançó que diu: “Ni soy de aquí, ni soy de allá…” Penso que se la pot aplicar a tants bocassins que viuen a Castelló o a d’altres llocs, que vénen cada cap de setmana, i que ni estan integrats allí, ni acaben d’estar-ho ací.

         El qui vol viure al poble i encara no és pensionista, ha de treballar en alguna empresa de fora que no estiga molt lluny i, després, podrà dedicar algunes hores lliures a l’agricultura familiar, a la granja, a activitats de distracció, com caçar, criar cavalls, passejar  a cavall, practicar algun esport, sopar en família als bars o restaurants, etc.

         Tot açò ens indica que, encara que no es diga, al poble li entren més diners del que pareix, però sense fer soroll, com en sordina.                     

          I esta situació, ¿té alguna cosa que vore amb la vida de la Parròquia com a tal?  Jo crec que sí.

         En tots estos aspectes culturals, econòmics i  socials se’ns ha creat una desmotivació, un  desànim i una frustració permanent en els aspectes col.lectius, encara que individualment i familiarment, estiguem bé.

         Ho manifesten  frases com estes: ”El poble va  a menys.  Prompte no en quedarem. Si no t’ho arregles tu, ningú t’arreglarà res. Cadascú a la d’ell.”

       N’és signe d’açò la dificultat que hi ha per a trobar algunes persones que vullguen formar part de juntes directives de qualsevol institució del poble.

         En la manera de viure la fe, es donen també la desmotivació, el desànim i la frustració.

      Els que freqüenten la Parròquia anyoren el passat, però no el  poden  mirar amb massa admiració, perquè troben  coses que no són bones: privacions, pobresa, molt de treball, forts problemes de convivència…

         El convenciment és que el passat no tornarà, ni cal, però el futur fa temor. I el futur de l’Església, encara més.

         Hi ha qui no li dóna ni futur a l’Església. Només cal mirar els fills i els nets, em diuen.                           

                                                            ¿Qui transmet els valors que vivim? 

         S’han trencat les vies de transmissió del valors entre pares i fills. No només és quasi impossible passar als fills  la fe cristiana, els bons modos, el parlar bé, etc. Fins i tot  resulta dificilíssim de transmetre les pròpies aficions.

         Alguns han aconseguit que algun fill siga  caçador, com ells. D’altres no poden passar-los, als fills, ni l’afició als esports, encara que els apunten a cursos especials.

         Per desgràcia, veig que massa  vegades s’aconseguix de transmetre’ls els ressentiments familiars, i els ressentiments  polítics barrejats amb els religiosos (o antirreligiosos), i, també, molts prejudicis.

         Els pares que volen educar com cal ho tenen molt difícil. Els fills, amb el seu coneiximent del que fan els altres, volen ser  iguals que ells. El criteri per a saber què és bo o roïn, per a ells, és allò què fan els altres.

         En front d’açò, molts pares han tirat la toballa i miren el que passa amb impotència, pensant que seria pitjor oposar-se’ls.

         Els qui veniu a missa penseu que, quan vosaltres es morireu, ja no hi vindrà ningú.

         Molts d’altres pensen que, quan ens morirem els capellans que ara som ja majors, no n’hi hauran més, de capellans.

         Ajuda a este  desànim l’experiència de que, majoritàriament, la gent que es manifesta públicament en els mitjants de comunicació, en els centres escolars, en  els llocs d’oci i en quasibé tots els llocs, només conten misèries de la fe cristiana i de l’Església. La sensació de fracàs és  total, o ben prop, per a molts.

         A més, hi ha un desengany previ a qualsevol via de solució que es plantetje. Si este capellà pensa açò o vol fer allò altre, no servirà per a res, ja que l’anterior pensava unes altres coses, i el que vindrà després -si en ve algun- en pensarà unes altres. Per tant, més val no fer-ne cas de cap i seguir cadascú a la d’ell. Que tot -i tots- quede com està. 

         D’esta manera, resulta normal que no es treballe per una comunitat de fe i de vida, sinó que parega que només hi han unes persones aficionades a la religió, que en consumixen,  i unes altres que, no sent aficionades des de sempre, o havent perdut l’afició, no en cosumixen gens.

         No val a preguntar si  la comunitat cristiana fa molt o fa poc, sinó si al capellà li pega per fer coses o no. Ni es pensa que el capellà pot actuar per conviccions i pot tindre  projectes que el mouen.

         A la fi, sempre és menys molest el capellà que es limita a seguir “com sempre, com tota la vida” i procura no tocar res ni per a bé ni per a mal. Se li demana que siga un bon tender: que òbriga a les seues hores i que done els seus servicis, que demane un  preu raonable, i que no es pose en més fondàries.

         També resulta normal que algunes de les persones  que realitzen  servicis per a la Parròquia, van sentint -se ames d’eixe espai en el que no deixen que ningú entre, obliden que son servidores i acaben creant problemes.

         Cada intent  del capellà  d’iniciar alguna cosa és vist com una amenaça. “A  vore què voldrà canviar ara”, es pregunten. I es situen, per principi, a la contra.

         I, com estes, moltes més. 

         Però en este ambient, i no en un altre, la nostra Parròquia ha d’anunciar a Jesús ressuscitat.

         Els cristians convençuts hem de manifestar que la fe  il.lumina la nostra vida, que la nostra confiança en Jesús és il.limitada, que l’esperança ens mou contínuament, que val la pena viure com a cristians i celebrar le fe els diumenges i festes, que és valuós comprometre’s en favor de la comunitat i gastar algunes hores en servici dels altres i també alguns diners, etc…

         Jo sé que molts, de tot cor, penseu i voleu acò.

         Majors i menuts hem d’experimentar el compromís estable i no el “ara sí que m’abellix”, o  “ara no m’abellix”.

         El dia que els menuts no es jubilen de les celebracions als 11 anys i els majors tinguem un compromís concret d’ajuda als altres en nom de la fe cristiana, la Parròquia d’Albocàsser haurà guanyat no una miqueta, sinó molt.