EL  CRISTIÀ,  UN SANT  D’AVUI

 

L’Apòstol sant Pau, als seguidors de Jesús, als cristians, els anomena sants.

          En les distintes cartes diu: “…Als sants que viuen a…”  I allí indica a qui dirigeix la carta: als cristians de Roma, de Corint, d’Efes, de  Coloses…

Justament  en la carta als cristians d’Efes els recomana      que visquen “com és propi dels sants.”

           I ¿què és propi dels sants?

 

          Als de Colosses els recorda: “…Com a escollits que sou de Déu, sants i tendrament estimats, revestiu-vos d’entranyes de misericòrdia,  d’afabilitat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència…” (Col 3, 12-13).

          Ell vol també que els cristians, els sants, produeixquen els fruits de l’Esperit: “…Amor, alegria, pau, generositat, afabilitat, esperit de servici, confiança en els altres, suavitat, autodomini…”

           Resumint  el que Sant Pau ens diu, trobem que un sant d’avui:

     *Se sent  cridat, triat i escollit per Déu. És a dir, que la fe, la santedat, és una crida de Déu, no és simplement una afició pròpia. És Déu el qui té la iniciativa i  fa la invitació. Nosaltres  responem.

    *Se sap tendrament estimat per Déu.  El Bisbe  D. Josep Maria Cases, que tant ens va voler i al que tant vam voler, deia que un sant no és més que una persona que sap que Déu l’estima molt.

    *Ha de ser una persona que tinga la misericòrdia com una segona naturalesa. Per això diu que s’ha de revestir “d’entranyes de misericòrdia.” La misericòrdia parla d’entendre amb el cor la misèria de l’altre. És una virtut que, per l’amor incondicional, supera la justicía. És l’actitud permanent del pare i de la mare amb el fill. No li donen el que se li deu, sinó el que se l’estima, se’l vol. Amor amb perdó, carinyo i comprensió sense límits. Avui no es parla molt de misericòrdia fora de les esglésies. I es practica encara menys. Molts la confundeixen amb la debilitat, perquè no capten la grandesa d’ànim de la misericòrdia.

          Tota esta sèrie de virtuts i d’actituds són les que defineixen un sant d’avui, tal com Sant Pau ja ho va intuir i ho va recomanar als del seu temps.

          *L’afabilitat –ben parlar-, la humilitat, la dolcesa i la paciència, són característiques de la convivencia i de la profunditat de la fe.

          *Cal senyalar la humilitat com actitud esencial per a creure en Déu i en els altres d’es d’una actitud d’aceptació de la pròpia condició humana, que és terrena i débil. Açò vol dir humilitat: que som terrenys. (Humus, en llatí, vol dir terra).

          La vida del cristià està arrelada en Déu.”Sense mi no podeu fer res”, va dir Jesús. I Sant Pau diu: Tot ho puc en aquell que em dóna forces.”

          El cristià és un enamorat de Déu. En Déu tot comença i en Ell tot acaba.

          És també un contemplatiu en acció. Troba respostes als problemes a la llum de la Paraula de Déu i amb l’oració personal i comunitària. L’Eucaristia és l’aliment que li dóna força per a fer el camí.

          Ha experimentat en la seua vida la resurrecció del Senyor. I eixa experiència no la conta en passat, sinó que l’està revivint constantment. Torna una i una altra vegada a l’amor primer, com diu l’Apocalipsi en el missatge a l’Església d’Efes.

          És l’home o la dona de les benaurances. Té com a característica l’alegria interior, que ve de la fe. És, en un món angoixat i pesimista, portador de la vertadera esperança que ha trobat en Crist.

          Dóna importancia a la seua formació cristiana, perquè  l’ajuda a crèixer, a madurar constantment, a donar més fruit. També sap que, avui més que mai, se’ns demanen les raons de la nostra esperança, com diu Sant Pere.

          El cristià d’avui se sap, davant del món, enviat com a testimoni de la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús, per a anunciar la bona noticia de l’Evangeli.

          Ha descobert no només que Déu l’estima, sinó que l’invita a col.laborar en la construcció d’un món millor, a transformar la societat, actuant en els seus ambients (família, universitat, treball, veïnat, món de la política…) com el llevat en la pasta, per a portar als altres cap a Déu. “Allò que l’ànima és en el cos, ho han de ser els cristians en el món.” (Carta a Diogneto, escrit cristià del segle II)

          Es dóna compte de que no pot estar sense fer res i que s’ha de santificar en el món,  no fora d’ell. Ni el món  és un enemic, ni ha de caure en la temptació de fugir del món, ni d’evadir-se, sinó que està cridat a treballar en el cor del món per a contribuir a que vaja eixint a la superficie la civilització de l’amor, de la que parlava el Papa Pau VI.

           Viu un profund amor a l’Església. Un amor universal. Se sent Església (tots som Església), i l’estima, encara que de vegades senta el dolor de veure-hi coses que no li agraden.

          És capaç d’anar descobrint la varietat de carismes, és a dir, de gràcies, de facilitats, d’estils de vida, de dedicacions…, que l’Esperit ha vessat i segueix vessant en l’Església per a que els posem al servici dels altres. Descoberts, els acull i els respecta.

          Se sent en l’Església com a sa casa, encara que no estiga amb els del seu grup o els  de la seua xicoteta comunitat, perquè ha descobert que l’Església és una familia. I no pot viure a soles la seua fe.

          Si viu la seua fe al costat dels altres en un Moviment o Associació, o se dedica preferentment a unes activitats, com pregària, catequesi, Caritas, món del treball…, sap que el seu carisma, tot i ser necessari, no és l’únic, sinó complementari dels dels altres. I sap també que tots són suscitats per l’Esperit per al bé de tots.

          Sap que la diversitat, el ser diferents, no és un límit, sinó una riquesa. Per això promou una espiritualitat de comunió: la canya badada, no la trenca, ni apaga les brases  que encara fan fum.

          Sap que està cridat a compartir, a integrar, mai a excloure.

          I  s’adona que, quan es troba enmig del món, està reflectint una imatge de Déu i de l’Església. Açò el fa responsable i l’ajuda a   prendre’s seriosament a Déu, el  que en llatí es diu “timor Domini” , el temor del Senyor, la veneració de Déu, el prendre seriosament a Déu. També li ajuda a abandonar-se confiadament a les mans de Déu.

          Quan evangelitza, no està realitzant un acte solt, aïllat, ni va per lliure, al seu aire, sinó que realitza un acte profundament eclesial, propi de l’Església, perquè participa de la missió que Crist li ha encomanat a la seua Església.

          Mira una vegada i una altra a Maria. En ella descobreix el model de seguidora, deixebla de Jesús, l’ideal de santedat al que aspira.

          En ella descobreix la total disponibilitat als plans de Déu encara que no els entenga, encara que li coste. Ací està l’esclava del Senyor, que es faça en mi segons la vostra paraula, va dir Maria.

          Al mateix temps, ella, porta una vegada i una altra cap a Jesús. Va dir també: Feu el que ell vos diga.

          El seguiment del Senyor li fa descobrir la preferència que Jesús sentia pels humils, pels empobrits,  pels malalts, pels exclosos.

El cristià d’avuiI també fa seua esta opció preferencial pels pobres, no perd mai de vista esta perspectiva, mostra la misericordia i la tendresa de Déu envers els més necessitats.

Fa seua també la causa dels pobres i treballa de forma efectiva per a superar les situacions de injusticia i de greu desordre que avui existiesen en el nostre món.

 

A. Melià